número actual
El monogràfic presenta cinc treballs: el primer sobre l’evolució d’alguns personatges femenins en l’obra de Josep Peris Celda, de Jesús Peris; el segon recupera i amplia un treball anterior (inèdit però presentat en un col·loqui internacional celebrat a A Coruña, el mes de noviembre de l’any 2005), sobre Pilar Monzó i altres saineteres valencianes, malconegudes llavors, degut a Lliris Picó i a Maria Ángeles Herrero; el tercer, de Francisca Ferrer, centrat també en la Segona República, estudia un text anarquista castellà, Temple y rebedía, d’Ernesto Ordaz, de gran popularitat en vespres de la Guerra d’Espanya; en el quart Jaume Lloret trau a la llum el final trist d’un seguit de protagonistes de l’escena dels anys 30, represaliats per la dictadura franquista, un del episodis més oblidats del teatre valencià. Finalment, Isabel Marcillas hi aporta un enfocament didàctic per a la utilització d’aquesta vena dramàtica, ara de temàtica festiva en l’entorn de les Fogueres o les Falles. En conjunt, es tracta de cinc estudis que ofereixen metodologies i anàlisis diferents que fan progressar la investigació en aquest pèlag que és el teatre popular valencià (o sainet), que encara hui dia coneixem de forma molt parcial.
En agost de 1936 el recent creat Comité Executiu d’Espectacles Públics (CEEP) tria l’actor Enrique Rambal, com a responsable per a gestionar i dirigir una de les companyies que va actuar als teatres confiscats pel Comité. Així, Rambal es converteix en un dels principals organitzadors dels espectacles de la ciutat de València durant la Guerra Civil Espanyola. L’obra escollida per a començar aquesta etapa fou Temple y Rebeldía, de l’autor de Burjassot, Ernesto Ordaz.
Paraules clau: teatre, guerra civil espanyola, València, anarquisme, melodrama
El projecte «Teatre Popular Valencià dels segles XIX i XX (1817-1950)» permeté inventariar al voltant de 680 autors i ens brindà l’oportunitat de tindre un coneixement més encertat i precís del gènere. D’entre tota la nòmina d’escriptors, però, traspuen els noms d’algunes saineteres que, a pesar dels intents per ser visibilitzades, continuen sent pràcticament unes desconegudes dins del context literari valencià. Si bé tenim una idea fragmentària de les dramaturgues valencianes del segle XIX i principis del XX, tant de les seues biografies com de les seues obres a través de notícies de procedència diversa (catàlegs, programes de mà, etc.), amb la nostra aportació pretenem reivindicar-les i fer veure que l’escriptura de sainets, i d’altres peces teatrals breus, no era d’exclusivitat masculina. Presentarem, doncs, la producció dramàtica d’autores com Ángeles Gascó, Maria Ibars, Vicenta Matalí, Maria Recasens, Empar Royo de León, Maria Lluïsa Camilleri, Conxeta Ruiz, Elvira Urios o Josefina Lázaro i, de manera més detallada, la de Pilar Monzó de Roca, una supervivent literària en el context de la II República.
Paraules clau: teatre breu, teatre popular valencià, escriptores, segles XIX i XX, Pilar Monzó de Roca, II República
Aquest article té per objectiu analitzar com va afectar la repressió franquista durant la primera postguerra (1939-1945) a un sector artístic molt concret: el del teatre popular valencià, tant el professional com l’aficionat. En primer lloc, es fa una síntesi dels mecanismes que conformaven el complex sistema repressiu del franquisme. La part central del treball és l’anàlisi individual de la repressió patida per vint persones relacionades amb el teatre popular valencià: la meitat, autors, i l’altra meitat, actors. Així, després d’una breu biografia de cadascuna d’aquestes persones, destaquem les acusacions, alguns aspectes de les diligències judicials, les condemnes, el temps que romangueren en la presó i les altres mesures repressives que patiren. Cal dir que els represaliats pel franquisme pertanyents al món del teatre valencià ho foren generalment per raons polítiques i ideològiques, i sols excepcionalment per les seues activitats teatrals. Aquest estudi és una primera aproximació a la qüestió, perquè encara queden molts expedients personals per consultar en centres documentals i arxius per tal de copsar l’abast real que la repressió franquista va tindre en el teatre popular valencià.
Paraules clau: repressió, repressió franquista, memòria històrica, teatre, teatre valencià, teatre popular
Aquest article posa en valor el sainet fester i el teatre foguerer com a formes teatrals de caràcter autòcton que posseeixen característiques particulars que els fan aptes per a ésser inclosos en l’àmbit educatiu, especialment en el cicle previ als estudis universitaris. En aquest sentit l’estudi exemplifica amb tres textos que, a més de visibilitzar cronològicament l’evolució del gènere, tenen en comú el fet de tractar temàticament les festes de les Fogueres de Sant Joan o les Festes de Moros i Cristians. Els textos proposats són: l’estampa festera «El dia de la Diana», la peça de teatre foguerer La Bellea de Carolines, i l’obra relacionada amb les Festes de Moros i Cristians d’Ibi L’home proposa i la dona disposa.
Paraules clau: sainet, sainet fester, teatre foguerer, foment lector, competència literària, educació
En aquest article es repassen alguns personatges femenins de textos teatrals escrits i estrenats per Josep Peris Celda entre 1919 i 1932. A partir d’ells observarem com, encara que les estructures dramàtiques seran bàsicament les mateixes de la generació d’Eduard Escalante, tractava d’actualitzar l’imaginari heretat amb nous motius mitjançant la incorporació d’elements procedents dels canvis accelerats produïts pels processos socials que s’estaven vivint a la ciutat de València en aquestes primeres dècades del segle XX, com ara l’aparició de dones independents amb presència en l’espai públic i amb capacitat d’esdevindre subjecte del discurs i de l’acció.
Paraules clau: teatre valencià del segle XX, Josep Peris Celda, sainet valencià, estudis de gènere, cultura de la Segona República Española
L'article proposa una possible cartografia i anàlisi de dramatúrgies infantils contemporànies valencianes prèvies a la irrupció de la pandèmia. S'entenen estes dramatúrgies com a formes sensibles de reacció al temps històric viscut, així com intervencions artístiques en el present col·lectiu, situant com a interlocutors a les i els més joves: ciutadanes del present, subjectes d'una altra possible societat per vindre. Per a això s'analitzen, des dels encreuaments i tensions entre teatre i infància i dramatúrgies i públics no adults, sis espectacles valencians (i en valencià) estrenats en la temporada 2019-2020: Baida, la xiqueta sense cap (Bambalina Teatre Practicable), La bambolla de Júlia (Maquinant *Teatre), Lù (Cia. Maduixa), Plàstic (La família política), Plàstic-tic-tic! (El Triangulista y lacasacalba) i Nautilus. 20.000 llegües de viatge submarí (la Negra).
Paraules clau: teatre infantil, dramatúrgies valencianes, teatre contemporani, participació escènica, arxiu escènic
Este article pretén ser una anàlisi exhaustiva de la presència de la dona en les ajudes públiques a l'escriptura teatral. El notable augment de la dramatúrgia femenina a València ha merescut encara escassa atenció i, per això, el nostre objectiu en estudiar estes ajudes és visibilitzar a eixes dramaturgues, els noms de les quals arreplegarem en el nostre treball. A continuació, recopilarem les dades sobre la producció i programació de textos d'autoria femenina en els teatres públics valencians per a centrar-nos, finalment, en el tema principal de la nostra investigació que és l'anàlisi de les ajudes a l'escriptura teatral de la Generalitat Valenciana des d'una perspectiva de gènere.
Paraules clau: dramatúrgia, dona, teatre públic, ajudes, València
Farem un breu recorregut per la cronologia de l’estudi: com va sorgir la idea, quins són els seus objectius, com es van plantejar les diferents fases de l’estudi, les dificultats que ens hem trobat fins ara i les dades que hem pogut recopilar. Tot i que no fem una valoració profunda dels resultats de l’estudi perquè encara està inconclús, apuntem alguns dels indicis que s’albiren en vista de les respostes que hem pogut obtindre, aproximadament del 25% dels municipis del nostre territori.
Paraules clau: mapa, teatre, País Valencià, municipis, professionals, formació, associacions
En aquest estudi analitzem la gestió de quatre sales de la ciutat de València: Rialto, Talia, Olympia i Principal durant el període 2009-2019. Els valors dels diversos teatres queden reflectits en les propostes que ofereixen cada temporada, les activitats paral·leles i la relació amb el públic. Així doncs, si ens fixem en les produccions exhibides i els recursos emprats en cada sala, podem esbrinar els diferents models de gestió del context teatral durant l’última dècada, saber quines mesures s’han aplicat de les noves polítiques culturals i, amb tot, veure la perspectiva d’un fragment de l’evolució de les arts escèniques al Cap i Casal.
Paraules clau: programació teatral, estratègies, València, públic, arts escèniques
Aquest article se centra en l’anàlisi dels diferents processos de creació de Pont Flotant. S’atén, en primer terme, a dues de les principals característiques que li confereixen el caràcter més personal i original a la companyia: la creació des de la col·lectivitat i els principals referents teatrals predominants en cadascuna de les etapes creatives. Així mateix s’analitza el disseny del procés de creació de les 9 peces originals de la companyia i la seua evolució per a connectar les conclusions amb la classificació dels seus treballs en 3 etapes organitzades per afinitats cronològiques, temàtiques i/o d’investigació formal. Aquest treball té en compte les investigacions prèvies sobre les primeres etapes creatives de la companyia, però avança de manera significativa l’anàlisi cap a la tercera etapa en què la comunitat és present –literalment– en les seues produccions i els processos de creació se singularitzen i recapten una part important i significativa de l’interès artístic del col·lectiu.
Paraules clau: Pont Flotant, creació col·lectiva, procés, referents, comunitat
Centre de Documentació Escènica · Plaça de Viriat s/n, primer pis · 46001 València